2017 setembre

Síntesis en imatges de Ripollesdansa 2017

Aquestes imatges parlen per si soles…. míra-les, respíra-les, i si vols… o pots anhela-les o recorda-les… hi ha empremptes que es queden gravades molt a dins, de les cèl·lules, de la sang, de la vida, de l’amor…

Classe de Crsitiane Boullosa una maga de la dansa, el moviment i la improvisació.

Gràcies Alain Elorza: ameo, per resumir amb imatges i d’una manera tan bonica… el que significa Ripollesdansa.

Veure Fotos: clica aquí 

ripollesdansa 2017

Sobre Ripoll és Dansa, l’odi, la cura, i perdre la importància d’un en el si d’alguna cosa més gran

Per Antonio Lorenzo:

“Guillermo Weickert va disposar dues files de cadires enfrontades al llarg de la sala, i ens va fer seure a cadascun en una, per parelles, cara a cara. Ens va instar a acostar-nos al màxim, enganxar nostre front i la nostra nas a la del company , clavar els nostres ulls en els seus ulls, i sostenir amb les nostres mans la cara de l’altre.  Així partim, i així vam romandre durant un temps que per moments semblava infinit. La posició dels cossos asseguts a la cadira, la postura per fer romandre juntes les nostres cares, la tensió de compartir tal intimitat amb un desconegut, l’alè de l’un en l’altre, el nostre olor íntim, la mirada sense punt de fuga … tot sumava per augmentar el desassossec. Passaven els minuts i el cos es queixava, punxades a les cames obertes, en els braços elevats, a les lumbars avançades … Desitjo d’escapar, i compromís de seguir.

Apareixien monstres davant els ulls, i la persona de davant passava a ser un ciclop d’un sol ull, i per moments un estrany ser amb tres. El dolor corporal augmentava; el desassossec, i el desig de fugida, d’una sortida, es feia més gran. No us preocupeu, deia Guillem, aquí a poc això haurà acabat, continuava, i la meva ment, malgrat l’afecte que ja li havia agafat en els dies anteriors, no podia evitar queixar-se, Em cago en la òstia, aquest Guillem, serà cabró. ..

Al cap d’una estona, difícilment determinable, ens va dir que sincronitzessim la inhalació i l’exhalació amb la resta de companys del grup.

Tot d’una, l’escolta es va obrir; les fronts i nassos seguien enganxades a les del company, les pupil·les clavades, les mans a les galtes de l’altre, els cossos forçats en la seva postura, els mateixos alès, olors, calors, dolors. Però ara el focus estava posat en una altra cosa, en alguna cosa més gran, en l’ésser que entre tots formàvem.

Les respiracions es van anar sincronitzant, un només ser que respira, una sola respiració que fa a un ésser.

I mentre això succeïa, m’adonava que les incomoditats i els dolors anaven esvaïnt, passant a un segon pla, tornant-se menys importants, fins arribar a ser insignificants. Sí, aquests dolors pels que abans rabiós em cagava en les barbes d’aquest maleït Guillem, aquests mateixos dolors tan importants en el seu moment, havien …. ¿desaparegut?

Perdre la importància d’un, en el si d’alguna cosa una mica més gran.

Després de la intensitat de l’exercici em vaig asseure a respirar profund, i vaig sentir clarament com tantes vegades en la vida m’havia passat això mateix, com els problemes que em feien mal i semblaven constituir tothom al meu voltant, com en canviar el focus, i en mirar més enllà de mi, aquests problemes desapareixien.

El dolor, el sofriment, el desig de fugida, el sentir-te sense sortida, el despertar de la ràbia, l’odi, tot això pot desbocar, i també pot ser utilitzat per generar una explosió, un esclat de còlera, de violència. Així es pot aconseguir que una persona es pugi a una furgoneta i assassini a tot el que va tenir de dissort de passejar per la Rambla en aquell moment.

De veritat confio que arribi el dia que ens adonem que pertanyem a una mica més gran, i els nostres mals de musulmà, de català, de madridista, de precari, de becari, de director, de dona, de divorciat sense custòdia, de fill oblidat, d’artista sense perspectives, del que sigui que afligeixi les nostres vides, tot això es transcendeixi en la nostra consciència d’estar generant una respiració comú, entre totes les persones, entre tota la vida que hi ha al planeta, i llavors la ignorància i l’odi davant la diferència es transformi en suport i cura d’allò altre, perquè és un mateix.

Em vénen a la ment ia la sang les paraules de Marlene Jobst, posar-se al servei d’una mica més gran, posar-se al servei de la vida, de l’art …

Em ressona també la pròpia experiència corporal en què un pot abandonar el seu cos, deixar que un altre ho manipuli al seu gust, i gaudir de l’experiència i l’aprenentatge mutu. I això només és possible perquè et sents cura per l’altre. L’abandonament d’un en la cura de l’altre.

Així que cuidem-nos, cuidem-nos per poder-nos sentir cures, per poder abandonar-nos, oblidar la nostra importància, i transcendir, posats al servei d’una mica més gran.

L’abandonament d’un en la cura de l’altre, al servei del tot.

#RipollesDansa ”